dissabte, 25 d’abril del 2015
dijous, 23 d’abril del 2015
dimecres, 22 d’abril del 2015
diumenge, 12 d’abril del 2015
L'ANC fa l'assemblea més decisiva a cinc mesos del 27-S
Diumenge
12.04.2015
06:00
L'ANC fa l'assemblea més decisiva a cinc mesos del 27-S
L'entitat anunciarà avui a Lleida que vol omplir la Meridiana de punta a punta l'Onze de Setembre
Podeu seguir l'assemblea en directe, ací:
Forcadell va reconèixer ahir que el procés independentista es troba actualment 'en un parèntesi' que considera justificat. 'La societat no podem estar contínuament en tensió', va assegurar. Forcadell va assenyalar que tots els processos tenen pics de participació i que el corrent independentista català revifarà el 24 d'abril amb l'acte al Palau Sant Jordi de Barcelona, que es farà per donar visibilitat als alcaldables sobiranistes, entenen que les eleccions municipals són 'la primera volta' de les eleccions 'plebiscitàries' del 27-S. 'Com més ajuntaments sobiranistes tinguem, millor ens anirà el 27 de setembre', va assegurar Forcadell.
Forcadell diu que lamenta no poder ser la presidenta de l'ANC el pròxim mes de setembre. El 9 de maig hi haurà eleccions per escollir nous membres del secretariat nacional i el 16 de maig s'escollirà el nou president. 'Hem de respectar els estatuts si no faríem el que critiquem en altres. Ara toca relleu. Jo estaré a disposició del nou secretariat per ajudar', va dir. Malgrat que tampoc descarta entrar en la política activa, Forcadell assegura que no ha rebut cap oferta per anar a les llistes d'algun partit.
El nou desafiament per a l'Onze de Setembre
Barcelona tornarà a ser el punt de convocatòria de la mobilització popular de l'Onze de Setembre. Fonts del secretariat de l'ANC han explicat a VilaWeb que aquests últims dies s'han debatut les propostes finalistes del procés deliberatiu coordinat per la comissió d'actes i mobilització social. De les més de tres-centes idees que han arribat de les assemblees territorials, la que es presentarà a l'assemblea de diumenge a Lleida serà la d'omplir la Meridiana de cap a cap.
La voluntat d'aquesta proposta és treure la mobilització del centre de la ciutat i portar-la a la perifèria. L'altra que ha estat sobre la taula aquests últims dies és de crear una estrella de deu puntes amb el centre a la plaça de les Glòries. Cadascuna d'aquestes puntes tindria un color diferent. I al centre hi hauria un escenari que es podria veure des de tots els braços. A més, la voluntat seria fer la concentració al vespre i buscar un efecte d'il·luminació que ho fes més atractiu. Aquests deu colors simbolitzarien cadascun els deu valors de la República Catalana, que seran el missatge polític de la convocatòria.
Els deu valors de la República (una proposta inspirada en el lema 'Igualtat, llibertat i fraternitat' de la república francesa) és una proposta que és transversal a tots els formats de mobilització que s'han debatut. Innovació, integració, modernitat... poden ser alguns dels deu valors que es proposaran com a eixos vertebradors del futur estat català.
Entrevistes:
Carme Forcadell: 'Em faria il·lusió de ser al parlament que proclamarà la independència' (20-3-2015)
Pere Pugès: 'L'ANC ha de pensar en la independència, no pas si molesta els partits' (11-3-2015)
Informació relacionada:
Com ha quedat l'ANC després del terratrèmol independentista? (13-2-2015)
L'ANC avisa els partits que podria anar a les eleccions (5-3-2015)
El nou full de ruta de l'ANC cap a la independència, pas a pas (6-3-2015)
L'adéu de la generació de Carme Forcadell dins l'ANC (24-3-2015)
La base territorial de l'ANC, a punt per a cinc mesos de campanya (10-4-2015)
-
Fotografia: @assemblea.
-
Fotografia: @MagaliAndreu.
dissabte, 11 d’abril del 2015
La Catalogne veut en finir avec la mythique sieste espagnole
LE FIGARO
La Catalogne veut en finir avec la mythique sieste espagnole
Le gouvernement de la région espagnole a promis de proposer des mesures d'ici juillet en vue d'abandonner la journée de travail traditionnelle, longue et tardive, pour adopter des horaires allant de 9 heures à 17 heures.
Le pays endormi à l'heure de la sieste, les
entreprises injoignables avant dix heures et les restaurants où il n'y a
personne avant 22 heures: voilà le portrait robot de l'Espagne dans
l'imaginaire européen. Mais tout ces clichés devraient bientôt changer.
En Catalogne, tout du moins. Le gouvernement régional l'a promis: d'ici
juillet, des mesures concrètes seront proposées afin d'adapter les
horaires de travail aux habitudes du reste de l'Europe, et ainsi mettre
fin aux journées longues et tardives des Espagnols. Au programme: une
journée de travail moins étalée et avec moins d'interruptions, qui
permet de terminer plus tôt.
Certes, les mesures légales ne sont pas encore adoptées. Mais l'annonce a son importance, après des années de débat sur le sujet et alors qu'aucune région espagnole n'a jusqu'ici osé remettre en cause le fonctionnement actuel. «Le temps des décisions est venu», a confirmé Francesc Homs, porte-parole du gouvernement catalan. Il a annoncé cette mesure mardi, lors de la présentation du Plan annuel 2014 pour la rationnalisation des horaires de travail. Ce document résulte d'une initiative citoyenne menée par le militant de longue date Fabián Mohedano, rappelle El Pais. «La question n'est plus de savoir si cette décision sera prise, mais plutôt comment», s'est réjoui le militant auprès du Guardian.
En Espagne, la journée de travail, dite «journée divisée» («jornada partida»), commence aux alentours de 9 heures. Une première pause survient généralement à 11 heures, destinée au petit-déjeuner ou à une collation. La journée se poursuite ensuite jusqu'à 14 ou 15 heures, l'heure du déjeuner. Et de la fameuse sieste, dans l'imaginaire collectif. Retour au travail une à deux heures plus tard, pour rarement terminer la journée avant 20 heures.
D'après les chiffres de l'OCDE, les Espagnols ont travaillé en moyenne 1686 heures en 2012, soit près de 300 heures de plus qu'en Allemagne, 275 de plus qu'au Danemark ou 200 de plus qu'en France. En revanche, sur le plan de la productivité, l'Espagne se classe treizième à 32,1 euros par heure travaillée contre 53,4 au Danemark, 45,6 pour la France. Les Britanniques, dont la moyenne annuelle d'heures travaillées est plus élevée que pour l'Espagne, sont eux aussi plus productifs avec un score de 39,2. Sans compter que les Espagnols dorment en moyenne une heure de moins que leurs voisins européens, qu'ils pratiquent moins la sieste que les Allemands ou les Britanniques et que les horaires d'école ne s'accordent pas avec ces journées.
L'accord
que l'exécutif catalan entend proposer pour changer cette situation
s'appuierait à la fois sur des modifications législatives et des accords
avec les partenaires sociaux. La pause du déjeuner serait raccourcie et
la journée condensée afin de permettre un horaire de dîner vers 20
heures. Le gouvernement catalan souhaite mettre en place ce plan dans le
courant à la fin de l'année. D'autres mesures y figurent, comme l'abandon de «l'heure Franco»,
qui veut que l'Espagne soit calée sur le fuseau horaire allemand, en
décalage avec le soleil. La majorité devra toutefois résister aux
élections législatives prévues en septembre pour mener à bien le projet.
Difficile également savoir si la mesure pourrait faire des émules dans d'autres régions. Une législation nationale sur ce sujet avait été envisagée en 2013, sur proposition d'un député, sans que cela aboutisse. Et le militant Fabián Mohedano craint précisément que la volonté catalane ne soit bridée par l'absence de soutien de Madrid. «Il y a des limites aux compétences du parlement catalan», a-t-il pointé auprès du Guardian, soulignant que les frictions nationalistes entre la capitale et Barcelone n'aideront sans doute pas à la coopération. Or certaines mesures, telle que l'adaptation des programmes télévisés, déjà proposée, doivent permettre d'accompagner cette révolution culturelle.
La productivité horaire peu élevée en Espagne
Les chaînes publiques de la RTVE se sont d'ores et déjà engagées dans ce processus en mars,, en démarrant les programmes du «prime-time» plus tôt et en les terminant vers 23 heures, après avoir reçu de nombreuses critiques autour du programme MasterChef Junior, diffusé entre 22h30 et 0h30 en semaine. La mesure n'a cependant rien d'obligatoire. Reste que pour la première fois, même si ce n'est qu'en Catalogne, des engagements politiques ont été pris pour renverser ces horaires de la discorde.
Certes, les mesures légales ne sont pas encore adoptées. Mais l'annonce a son importance, après des années de débat sur le sujet et alors qu'aucune région espagnole n'a jusqu'ici osé remettre en cause le fonctionnement actuel. «Le temps des décisions est venu», a confirmé Francesc Homs, porte-parole du gouvernement catalan. Il a annoncé cette mesure mardi, lors de la présentation du Plan annuel 2014 pour la rationnalisation des horaires de travail. Ce document résulte d'une initiative citoyenne menée par le militant de longue date Fabián Mohedano, rappelle El Pais. «La question n'est plus de savoir si cette décision sera prise, mais plutôt comment», s'est réjoui le militant auprès du Guardian.
En Espagne, la journée de travail, dite «journée divisée» («jornada partida»), commence aux alentours de 9 heures. Une première pause survient généralement à 11 heures, destinée au petit-déjeuner ou à une collation. La journée se poursuite ensuite jusqu'à 14 ou 15 heures, l'heure du déjeuner. Et de la fameuse sieste, dans l'imaginaire collectif. Retour au travail une à deux heures plus tard, pour rarement terminer la journée avant 20 heures.
Améliorer sommeil, vie familiale et productivité
Un marathon en plusieurs étapes qui agace de plus en plus d'Espagnols. «Comment serait notre vie si l'Espagne adoptait des horaires sensés», se demandait ainsi au début du mois de mars El Pais. Car experts et citoyens avancent depuis plusieurs années des arguments en faveur d'une modification de ce mode de vie. Fatigue, manque de concentration et de productivité, difficulté à concilier vie professionnelle et familiale, échec scolaire... Autant de maux régulièrement imputés aux horaires de travail spécifiques à l'Espagne.D'après les chiffres de l'OCDE, les Espagnols ont travaillé en moyenne 1686 heures en 2012, soit près de 300 heures de plus qu'en Allemagne, 275 de plus qu'au Danemark ou 200 de plus qu'en France. En revanche, sur le plan de la productivité, l'Espagne se classe treizième à 32,1 euros par heure travaillée contre 53,4 au Danemark, 45,6 pour la France. Les Britanniques, dont la moyenne annuelle d'heures travaillées est plus élevée que pour l'Espagne, sont eux aussi plus productifs avec un score de 39,2. Sans compter que les Espagnols dorment en moyenne une heure de moins que leurs voisins européens, qu'ils pratiquent moins la sieste que les Allemands ou les Britanniques et que les horaires d'école ne s'accordent pas avec ces journées.
Un nombre important d'heures travaillées en Espagne
Moyenne d'heures annuelles ouvrées par travailleurs en 2013.
2 037,00
500
1 000
1 500
2 000
Pays-Bas
1 387,00
Allemagne
Danemark
1 489,00
France
Slovénie
Belgique
Suède
Autriche
Luxembourg
1 664,00
Espagne
Finlande
1 669,00
Royaume-Uni
Portugal
1 752,00
Italie
République slovaque
République tchèque
Irlande
Estonie
Hongrie
Pologne
Grèce
Difficile également savoir si la mesure pourrait faire des émules dans d'autres régions. Une législation nationale sur ce sujet avait été envisagée en 2013, sur proposition d'un député, sans que cela aboutisse. Et le militant Fabián Mohedano craint précisément que la volonté catalane ne soit bridée par l'absence de soutien de Madrid. «Il y a des limites aux compétences du parlement catalan», a-t-il pointé auprès du Guardian, soulignant que les frictions nationalistes entre la capitale et Barcelone n'aideront sans doute pas à la coopération. Or certaines mesures, telle que l'adaptation des programmes télévisés, déjà proposée, doivent permettre d'accompagner cette révolution culturelle.
La productivité horaire peu élevée en Espagne
Les chaînes publiques de la RTVE se sont d'ores et déjà engagées dans ce processus en mars,, en démarrant les programmes du «prime-time» plus tôt et en les terminant vers 23 heures, après avoir reçu de nombreuses critiques autour du programme MasterChef Junior, diffusé entre 22h30 et 0h30 en semaine. La mesure n'a cependant rien d'obligatoire. Reste que pour la première fois, même si ce n'est qu'en Catalogne, des engagements politiques ont été pris pour renverser ces horaires de la discorde.
Ses derniers articles
Serra: "El procés sobiranista no ens ajuda gaire a les empreses catalanes"
NOMÈS PATEIXEN PER LA CARTERA...
Serra: "El procés sobiranista no ens ajuda gaire a les empreses catalanes"
EL POLS PER L'ESTAT PROPI
Serra: "El procés sobiranista no ens ajuda a les empreses catalanes"
El president de Catalana Occident veu un error "renunciar a la resta del mercat espanyol"
EL PERIODICO
AGUSTÍ SALA / BARCELONA
Divendres, 10 d'abril del 2015 - 10.35 h
El president de Catalana Occident, Josep Maria Serra, considera que "el procés sobiranista no ajuda gaire les empreses catalanes". Durant un esmorzar organitzat per PwC, Serra ha sigut crític amb aquest procés polític, que, al seu entendre, dificulta el treball de les companyies, malgrat que "els catalans en general tenim bona imatge, però anar a casa d'un client a dir-li que et tracta malament no ajuda". Serra opina que és un error "renunciar al mercat de la resta d'Espanya".
Sincer i clar a l'explicar els 150 anys d'història de la seva companyia, Serra ha criticat la regulació excessiva. Ha posat com a exemple la debacle de les caixes d'estalvis, que demanaven prestats recursos a terminis curts per donar crèdit a 30 anys i s'ha preguntat "¿què feia el Banc d'Espanya?". Segons la seva opinió, es tendeix a canviar les coses mitjançant regulació quan el que es necessita és "la supervisió".
També ha defensat l'estratègia del seu grup de creixement pausat. "No creiem gaire en les operacions corporatives massa espectaculars" que defensen els bancs d'inversió i de negocis.
Davant un auditori d'empresaris i executius, el president de Catalana Occident ha apostat pel treball en equip. "Si en una empresa hi ha el que coneixem com una persona indispensable, que no delega, no assumeix responsabilitats i s'apunta tots els mèrits, se l'ha d'acomiadar", ha sentenciat.
El president de Catalana Occident, Josep Maria Serra, considera que "el procés sobiranista no ajuda gaire les empreses catalanes". Durant un esmorzar organitzat per PwC, Serra ha sigut crític amb aquest procés polític, que, al seu entendre, dificulta el treball de les companyies, malgrat que "els catalans en general tenim bona imatge, però anar a casa d'un client a dir-li que et tracta malament no ajuda". Serra opina que és un error "renunciar al mercat de la resta d'Espanya".
Sincer i clar a l'explicar els 150 anys d'història de la seva companyia, Serra ha criticat la regulació excessiva. Ha posat com a exemple la debacle de les caixes d'estalvis, que demanaven prestats recursos a terminis curts per donar crèdit a 30 anys i s'ha preguntat "¿què feia el Banc d'Espanya?". Segons la seva opinió, es tendeix a canviar les coses mitjançant regulació quan el que es necessita és "la supervisió".
També ha defensat l'estratègia del seu grup de creixement pausat. "No creiem gaire en les operacions corporatives massa espectaculars" que defensen els bancs d'inversió i de negocis.
Davant un auditori d'empresaris i executius, el president de Catalana Occident ha apostat pel treball en equip. "Si en una empresa hi ha el que coneixem com una persona indispensable, que no delega, no assumeix responsabilitats i s'apunta tots els mèrits, se l'ha d'acomiadar", ha sentenciat.
divendres, 10 d’abril del 2015
1938, a Burgos, un home mor, per Quim Torra
QUE S'HO LLEGEIXIN LA COLLA D'UNIONISTES D'UNIÓ....
OPINIÓ
OPINIÓ
08/04/2015
1938, a Burgos, un home mor
"Sisplau, avui no em parleu de línies vermelles per la llibertat de Catalunya"
Són dos quarts de set del matí. Les primeres llums de l’alba d’un
divendres de passió s’obren pas. La rosada ha deixat els camps d’un
blanc evanescent. Fa molt fred.
L’home porta unes robes senzilles, els cabells, negres, tirats enrere. A una mà, un crucifix; a l’altra, els peücs de la seva filla petita. Al costat, el pare Ignasi Romanyà, que l’ha acompanyat tota la nit i amb qui fa poca estona han resat junt la missa pro agonizantibus, va xiuxiuejant-li: “Jesús, Jesús!”. L’home mira endavant. Els seus llavis murmuren.
A París, la seva dona i els seus fills dormen. Ella, ahir, li va acabar d’escriure una carta que no llegirà mai: “sento jo aquesta necessitat de consolar-te i alleujar-te. Vull que creguis en la meva sinceritat quan et dic que tinc absoluta confiança i que el nostre pitjor enemic és el temps, i contra aquest només queda el remei d'esperar i esperar. Certament, el mes d'abril és el teu mes, però fixa't que no és de dates desagradables, sinó més aviat de bons esdeveniments i qui sap si podrem afegir-hi el del teu alliberament. Perdona que se'm passés per alt els teus 48 anys, no tenia altra cosa al cap i en posar-me a escriure, me'n vaig oblidar!. Felicitats! Poques vegades l'havíem passat separats. Records a en Lluís. Encantades i contentes amb la llibertat de Merche. Milions d'abraçades, Pilar”. Tampoc Pilar Azemar no rebrà mai la carta que ell li ha escrit fa unes hores, juntament amb el seu testament polític, adreçat al president Lluís Companys. Cap dels dos documents no serà entregat als seus destinataris.
L’home s’entrebanca, i les seves mans toquen la terra, humida, aspra, camps de Castella, durs, eixorcs. Els recorda molt bé, fa 15 anys també era aquí mateix, al penal, aleshores pres per la dictadura de Primo de Rivera. Va deixar escrit: “La independència de Catalunya, el meu suprem ideal d’aquest món”. L’home s’aixeca. Arriben a un fossat. El posen d’espatlles al talús de pedres. Al davant, l’escamot de guàrdies civils. L’home mira al pare Romanyà. I a l’escamot. No se n’adona però un soldat català és allà, terroritzat del que és a punt de passar.
L’home tanca els ulls. En un instant, tota la seva vida passa per davant. No és difícil de recordar, la seva trajectòria és una línia recta , sense revolts ni tàctiques, en la defensa de la llibertat de Catalunya. Als 40 anys ho havia estat tot: regidor de l’Ajuntament de Barcelona, conseller de la República Catalana, conseller de la Generalitat de Catalunya, diputat al Congrés… Càrrecs per sobre dels quals hi manava una moral: la fidelitat a l’ideal, a l’objectiu de la independència de Catalunya. L’home recorda una imatge per sobre de qualsevol altra: 14 d’abril de 1931, al costat del president Macià. Sí, és l’home que més ha admirat.
El capità li pregunta si vol que li tapin els ulls. Ho rebutja. El fred és intens, però no el sent. Prem amb força els mitjonets de la menuda. El capità se’n torna al davant de l’escamot, i els ordena que es preparin. Els fusells fan els sorolls mecànics de carregar.
L’home mira a l’horitzó. Una boirina de plom. Sent la seva respiració, l’aire que li bat la cara, l’olor de la terra fangosa. El silenci és absolut. Només hi és ell, entre la terra i el cel. I aleshores, en aquell moment, en aquell precís moment, l’home parla.
Què és el que el porta, a aquell home, en el darrer moment de la seva vida, a cridar “Visca Catalunya Lliure”? Ho diu, la veu surt forta, poderosa, serena, ho crida, tota la vida concentrada en aquell crit. I encara “Jesús, Jesús”, i prem amb força el crucifix i tot s’esborra de cop, ja no sent el crit de “Fuego” perquè l’home és lluny d’allí, és a la platja de Sant Pol, davant del mar, la tarda esmunyint-se i uns llaüts a l’horitzó, i ell tan sols sent el sol i els crits dels infants i fins li sembla que el vent omple les veles dels vaixells, que marxen.
L’home cau a terra. La descàrrega ha estat certera, però li disparen rutinàriament el tret de gràcia. Són les 7 del matí de Divendres de Passió.
...
...
“Visca Catalunya Lliure”. Com entendre aquell crit de Carrasco i Formiguera sinó és amb tota la força de l’ideal, la rebel·lia d’una lluita, l’esperança d’una victoria, el compromís indefugible? Sisplau, avui no em parleu de línies vermelles per la llibertat de Catalunya.
L’home porta unes robes senzilles, els cabells, negres, tirats enrere. A una mà, un crucifix; a l’altra, els peücs de la seva filla petita. Al costat, el pare Ignasi Romanyà, que l’ha acompanyat tota la nit i amb qui fa poca estona han resat junt la missa pro agonizantibus, va xiuxiuejant-li: “Jesús, Jesús!”. L’home mira endavant. Els seus llavis murmuren.
A París, la seva dona i els seus fills dormen. Ella, ahir, li va acabar d’escriure una carta que no llegirà mai: “sento jo aquesta necessitat de consolar-te i alleujar-te. Vull que creguis en la meva sinceritat quan et dic que tinc absoluta confiança i que el nostre pitjor enemic és el temps, i contra aquest només queda el remei d'esperar i esperar. Certament, el mes d'abril és el teu mes, però fixa't que no és de dates desagradables, sinó més aviat de bons esdeveniments i qui sap si podrem afegir-hi el del teu alliberament. Perdona que se'm passés per alt els teus 48 anys, no tenia altra cosa al cap i en posar-me a escriure, me'n vaig oblidar!. Felicitats! Poques vegades l'havíem passat separats. Records a en Lluís. Encantades i contentes amb la llibertat de Merche. Milions d'abraçades, Pilar”. Tampoc Pilar Azemar no rebrà mai la carta que ell li ha escrit fa unes hores, juntament amb el seu testament polític, adreçat al president Lluís Companys. Cap dels dos documents no serà entregat als seus destinataris.
L’home s’entrebanca, i les seves mans toquen la terra, humida, aspra, camps de Castella, durs, eixorcs. Els recorda molt bé, fa 15 anys també era aquí mateix, al penal, aleshores pres per la dictadura de Primo de Rivera. Va deixar escrit: “La independència de Catalunya, el meu suprem ideal d’aquest món”. L’home s’aixeca. Arriben a un fossat. El posen d’espatlles al talús de pedres. Al davant, l’escamot de guàrdies civils. L’home mira al pare Romanyà. I a l’escamot. No se n’adona però un soldat català és allà, terroritzat del que és a punt de passar.
L’home tanca els ulls. En un instant, tota la seva vida passa per davant. No és difícil de recordar, la seva trajectòria és una línia recta , sense revolts ni tàctiques, en la defensa de la llibertat de Catalunya. Als 40 anys ho havia estat tot: regidor de l’Ajuntament de Barcelona, conseller de la República Catalana, conseller de la Generalitat de Catalunya, diputat al Congrés… Càrrecs per sobre dels quals hi manava una moral: la fidelitat a l’ideal, a l’objectiu de la independència de Catalunya. L’home recorda una imatge per sobre de qualsevol altra: 14 d’abril de 1931, al costat del president Macià. Sí, és l’home que més ha admirat.
El capità li pregunta si vol que li tapin els ulls. Ho rebutja. El fred és intens, però no el sent. Prem amb força els mitjonets de la menuda. El capità se’n torna al davant de l’escamot, i els ordena que es preparin. Els fusells fan els sorolls mecànics de carregar.
L’home mira a l’horitzó. Una boirina de plom. Sent la seva respiració, l’aire que li bat la cara, l’olor de la terra fangosa. El silenci és absolut. Només hi és ell, entre la terra i el cel. I aleshores, en aquell moment, en aquell precís moment, l’home parla.
Què és el que el porta, a aquell home, en el darrer moment de la seva vida, a cridar “Visca Catalunya Lliure”? Ho diu, la veu surt forta, poderosa, serena, ho crida, tota la vida concentrada en aquell crit. I encara “Jesús, Jesús”, i prem amb força el crucifix i tot s’esborra de cop, ja no sent el crit de “Fuego” perquè l’home és lluny d’allí, és a la platja de Sant Pol, davant del mar, la tarda esmunyint-se i uns llaüts a l’horitzó, i ell tan sols sent el sol i els crits dels infants i fins li sembla que el vent omple les veles dels vaixells, que marxen.
L’home cau a terra. La descàrrega ha estat certera, però li disparen rutinàriament el tret de gràcia. Són les 7 del matí de Divendres de Passió.
...
...
“Visca Catalunya Lliure”. Com entendre aquell crit de Carrasco i Formiguera sinó és amb tota la força de l’ideal, la rebel·lia d’una lluita, l’esperança d’una victoria, el compromís indefugible? Sisplau, avui no em parleu de línies vermelles per la llibertat de Catalunya.
Quim Torra
Advocat i editor. Ha treballat durant 20 anys a l’empresa privada, dos dels quals a Winterthur (Suïssa). És autor de: Ganivetades Suïsses (2007) i Periodisme? Permetin! La vida i els articles d’Eugeni Xammar (2008). I ha editat l´epistolari de Pau Casals i Josep Trueta. Ha guanyat el Premi Carles Rahola d´assaig 2009.
Seguir l'autor
dijous, 9 d’abril del 2015
Gran ofensiva de l'Estat: 'todo por la patria', per Tribuna.cat
OPINIÓ
Dijous, 9 de abril del 2015 | 16:23
Crònica · Informe SIC
Tribuna.cat
Gran ofensiva de l'Estat: 'todo por la patria'
La
desesperació demostrada ahir pel ministre de l'Interior, Jorge Fernández
Díaz, i mostrada també en dies anteriors pel president del Govern
Mariano Rajoy i per alguns dels seus ministres demostren una vegada més
que no entenen o no volen entendre allò que passa a Catalunya, el procés
de transició i menys encara: el canvi de xip que s'ha fet a bona part
de la societat catalana. Una societat que s'ha desarrelat del projecte
espanyol i que marxa cap a un esdevenidor de projecte propi i europeu.
L'Estat està sorprès, també, per l'acceptació i recepció que tenen diversos articles del president Artur Mas a la premsa internacional, tot i els requeriments que l'Estat a fet als més importants mitjans del món per tal de minimitzar el procés català. No han entès encara que, com més s'intenti prohibir l'expressió lliure de les institucions catalanes, més interès té aquesta per a les fonts informatives de caràcter democràtic.
També l'Estat i les clavegueres segueixen apostant fort per Societat Civil Catalana que, en plena crisi, ha fet pàgines senceres de publicitat als més importants mitjans explicant la seva distinció europea però sense donar explicacions de tot el blaverisme, Blaspiñarisme i franquisme dels orígens de molts dels seus dirigents, i evitant explicar també que els promotors de la plataforma Construïm no volen ni sentir parlar de Societat Civil Catalana.
Allò que l'Estat no valora amb Construïm és si Duran tindrà capacitat de suicidar-se davant la societat catalana per un 'todo por la patria'"
Fracassada tota l'operació de Jorge Moragas, sembla que ara l'Estat intenta que sigui Duran i Lleida i Miró Ardèvol qui muntin una genuïna plataforma antiindependentista. Allò que l'Estat no valora, però, amb el seu suport a Construïm, és si Duran i Lleida tindrà capacitat de suicidar-se davant la societat catalana per un todo por la patria quan una gran part d'UDC vol seguir fidel a la seva història i encara recorda l'afusellament de Carrasco i Formiguera per part dels franquistes.
Ahir a Barcelona un sector de l'anomenat Pont Aeri a intentar reunir-se pressionat per la Moncloa per tal d'elaborar un manifest o document contra allò que ells anomenen l'"aventura sobiranista de Mas". La reunió va ser presidida per un dels ministres d'economia de Rajoy però de la vintena de persones que s'esperaven a la reunió no sols en van fallar unes quantes sinó que també algunes de les delegacions van ser de tercer ordre. El ministre i els promotors van entendre el missatge d'una bona part dels poderosos catalans del món econòmic, industrial i financer: aquests no volen ser usats com ariets contra el sobiranisme i contra la majoria social catalana.
El SIC creu que en aquests moments l'operació anomenada per alguns sarcàstics unionistes todo por la patria torna a fracassar. I els més pragmàtics han fet arribar a l'Estat i els seus aparells que cal esperar a que hagin passat les properes eleccions municipals per fer noves maniobres, unes conteses en les quals el PP té pànic pels resultats que pugui obtenir a Catalunya ja que podria quedar com una força residual, una realitat que pràcticament ja és palpable en l'actualitat.
Conscients d'aquesta situació, un sector de l'Estat opina que cal veure l'evolució de la política espanyola --com queda el PSOE, Podemos, C's i el PP després de les municipals--, i quines perspectives li donen a aquestes forces de cara a les eleccions generals espanyoles per a preparar el que anomenen l'"última oferta" a Catalunya. Per a aquesta proposta emissaris dels aparells de l'Estat s'han reunit a Catalunya i Madrid amb diverses persones --representants polítics empresarials i propers al Govern de la Generalitat-- per a oferir-los una proposta que aturi el procés sobiranista, al qual li tenen pànic.
Parliamentary elections will be test of support for Catalan state
THE IRIS TIME
Parliamentary elections will be test of support for Catalan state
Spanish court struck down law allowing for consultations to seek citizens’ opinions
President
of Catalonia Artur Mas: ‘This future Catalan state wants to continue
forming part of the EU and will be a loyal and reliable partner for
European governments and public institutions.’ Photograph: David
Ramos/Getty Images
The Spanish constitutional court just
handed down a ruling declaring the Law of Consultations approved last
year by the parliament of Catalonia unconstitutional. This law was
approved with 106 MPs in favour and only 28 against, demonstrating the
broad political and popular support for a law that created the
possibility for the government to hold non-binding consultations to seek
citizens’ opinions on any topic of general interest. With the law the
Catalan government hoped to organise a consultation on the political
future of Catalonia to take place on November 9th, 2014.
When
the Spanish government appealed this new law last year, we were forced
to then find another means to consult our people, and we found it in the
form of a “participative process”. As a result, on November 9th last
year more than 2.3 million citizens freely expressed their views on
Catalonia’s political future at the ballot box. In the same way that it
is impossible to hold back the sea, likewise it is impossible to hold
back democracy and on November 9th we were able to demonstrate this with
an event that was an example of civility.
Despite
this reality, the constitutional court now considers that it is not
pertinent to ask citizens their opinion on relevant issues, even when
this consultation is not legally binding. This lends credence to those
who think that Spain’s democracy is low-quality, and one that is still a
considerable distance from the other European democracies. Without a
doubt, the shortage of democratic tradition that Spain has suffered for
the last 200 years has led to a political mindset where the separation
of powers is fragile.
That is why the court’s ruling
caught nobody by surprise, or at least not the majority of Catalonia’s
population. It has been a long time since the Spanish constitutional
court lost its designated duty to act as an impartial referee and took
on a role that is more political than judicial.
We
mustn’t forget that the current president of this court was a member of
Prime Minister Mariano Rajoy’s Popular Party, something which creates
legitimate doubts about his impartiality when called to rule on issues
of a political nature.
Be that as it may, neither
this ruling, nor any other decision taken by the Spanish political
sphere will break the will of the Catalan people to freely and
democratically decide their political future. On September 27th the
Catalan people will vote to choose the next Parliament of Catalonia. For
the first time since 1980 these elections will be different, because
they will have the undeniable characteristic of plebiscitary elections.
Since the Spanish government and their courts block an agreed and pacted
referendum, as was done in Canada and the United Kingdom, with absolute
respect and normality, we Catalans have no other option than to use
parliamentary elections as an instrument to see whether there is
sufficient popular support to configure a Catalan state.
The
main parties who support this possibility will make this explicit in
their electoral programmes, in such a way that we will clearly be able
to see what level of support there is for such an option.
If
the results are clearly favourable to the creation of an independent
Catalan state, then the new government will have a democratic mandate to
fulfil. We will then finish preparations for the state structures
necessary to guarantee a normal transition, and we hope to negotiate
with the Spanish government and the European Union a calendar and the
terms for creating a new European state, if this is the unequivocal will
of the Catalan people.
This future Catalan state
wants to continue forming part of the EU and will be a loyal and
reliable partner for European governments and public institutions.
Catalans
have long been enthusiastic defenders of the construction of the
European Union. This is precisely what makes it even more ridiculous
when they are accused of wanting to build frontiers; on the contrary,
Catalans want to belong to a stronger and more united Europe, but with
the same respect and sovereignty other European States enjoy – some of
which have similar-sized or even smaller populations or gross domestic
products than Catalonia.
Artur Mas is President of the Government of Catalonia
Romano Prodi: "El destí de Catalunya és a Europa i dins d’Europa"
09/04/2015
Procés
Romano Prodi: "El destí de Catalunya és a Europa i dins d’Europa"
Prodi, avui a Catalunya Ràdio
L’expresident de la Comissió Europea demana una “actitud constructiva” a unionistes i independentistes
Romano Prodi ha assegurat avui que no s’imagina una Catalunya fora de la Unió Europea (UE). Qui va ser president de la Comissió Europea del 1999 al 2004 i dues vegades primer ministre italià (1996-98 i 2006-08)
en governs d’esquerres s’ha mostrat convençut que el destí del
Principat “és a Europa i dins d’Europa”, i ha demanat una “actitud
constructiva” a totes les parts del conflicte amb Espanya.
En una entrevista a Catalunya Ràdio, el veterà polític no s’ha volgut posicionar explícitament sobre el procés català –“és un problema delicat que exigeix un gran respecte per part meva”, ha dit-, però ha alertat que existeix “un sentit del risc que una fragmentació repetida pot acabar amb una Europa feta pols”. “Aquesta és una preocupació present a Brussel·les. Hi ha un cert dubte sobre aquestes independències”, ha indicat.
Prodi, que va visitar per primer cop Barcelona el 1977, quan ja ocupava un càrrec polític, és un gran admirador de la capital catalana i l’ha qualificat com la ciutat europea “més agradable”. “La maquinària de Barcelona funciona molt bé”, ha afegit.
En una entrevista a Catalunya Ràdio, el veterà polític no s’ha volgut posicionar explícitament sobre el procés català –“és un problema delicat que exigeix un gran respecte per part meva”, ha dit-, però ha alertat que existeix “un sentit del risc que una fragmentació repetida pot acabar amb una Europa feta pols”. “Aquesta és una preocupació present a Brussel·les. Hi ha un cert dubte sobre aquestes independències”, ha indicat.
Prodi, que va visitar per primer cop Barcelona el 1977, quan ja ocupava un càrrec polític, és un gran admirador de la capital catalana i l’ha qualificat com la ciutat europea “més agradable”. “La maquinària de Barcelona funciona molt bé”, ha afegit.
[De memòria] Amb V de Vinader,per David Fernàndez ·
estirant del fil…
[No escrivim èglogues] · [Bloc intermitent]
[De memòria] Amb V de Vinader
![[De memòria] Amb V de Vinader](https://lh3.googleusercontent.com/blogger_img_proxy/AEn0k_sQbPqn7c5J_mpXZYCQPFUUlWFihxoLdQMFQBZqknPTiFSSmWZW7kcpG_1RgCEPJyPXvyW040oGlze5OVk981LGR9GsEoEk3WVPe9rJMpSzM6V2-sY3YCUpelbfgL3ldA-k7XNUvlpDRlEN8ovhLqzpU4eF_e04CdxnKhOCShY2Kk8m4g=s0-d)
[Col·laboració publicada ahir a media.cat,
a propòsit de Xavier Vinader]
David Fernàndez ·
Toc, toc. 2012. I la professió, ben tocada i mig acomiadada, tentineja. Fa temps. Hi ha periodisme encara?
Cercant respostes, quan fitar enrere és sempre imprescindible per
seguir endavant, arrenquem l’any remenant les lliçons apreses de la
darrera trobada amb en Xavier Vinader. Quan el veus, tanques la boca,
obres bé els ulls i afines l’orella. Transmissió de saber, testimoni
heretat: la memòria silenciada d’on venim, l’art d’aixecar i remenar la
catifa, la voluntat –sovint ingènua- de cantar les 40 al poder sense
pensar en els riscos, enmig de l’opció triada de ser pedra incòmode a la
sabata dels manaires. De deixar-s’hi la pell en l’intent de posar el
dit a la nafra, de no procurar mai pel delicat estomac del poder o de
burxar en totes les martingales econòmiques de Can 60.
Mil. Mil preguntes per a cada història. I mil dificultats.
Com aquell Brecht que es requeria per ‘les cinc dificultats per a dir la
veritat’: el valor d’escriure-la, la capacitat per cercar-la,
la responsabilitat de dir-la, l’encertar de trobar els codis i l’ús de
canals adients per saber difondre-la. En ‘Vina’, reconvocat avui com
l’amenaça silenciada i l’esperança bandejada del bon exemple. Modèlics
trànsits bíblics, va sobreviure resistint la dictadura i, per fer el
mateix, fer periodisme, va ser empresonat per la democràcia. Alguns, els
de sempre, ens ho volen fer oblidar. Hi ha silencis que encara duren i
perduren. Perquè Vinader és també antídot. Contra l’oblit. (…)
Davant la degradació i la deriva, tenim alternatives: nosaltres mateixos. Això ens diu. I porta raons acumulades. Qui
recerqui mètode per protegir el periodisme del mateix periodisme, pot
trobar en la pràctica de Vinader l’algoritme de la llibertat
d’expressió. És clar i és català: dubtar sempre, no conformar-se mai amb
la primera resposta i furetejar totes les coses que hi ha darrere les
coses. Fèrtil mètode vinaderià elevat al cub de la seva màxima:
preguntar, repreguntar, contrapreguntar.
Ho broda i ho aborda amb passió: periodisme és vigilar permanentment les estructures de tot poder constituït. Periodisme
és contrapoder, consciència crítica en una societat cada cop més
injusta i desigual. Potser també més absurda i surreal en aquest XXI.
Prou que ho sap en Vinader, que ha conegut totes les limitacions, totes
les imposicions i cadascuna de les misèries de la professió. De les
camises blaves a les redaccions i el jou i les fletxes a les capçaleres,
a l’exili i la presó per denunciar les trames del terrorisme d’estat
ultradretà. Passant per les mediocres pressions econòmiques dels amos
dels mitjans –que només tenen interessos- fins arribar –símptoma i
senyal- a l’aclaparadora absència actual d’equips d’investigació en
condicions.
Periodisme de referència, el de Vinader, front l’altre periodisme de reverència que ens assetja. Massa
coses quan t’interpel·la el pertot. Però dels desordenats gargots
apuntats el 2011 tot escoltant-lo, retenim tres apunts rabiüts vers la
lúcida lectura que fa del que es cou. L’auge del periodisme light,
l’autocensura i la corrupció, que també està sent periodística. Idò.
Ú i a pams, que fa pujada. Periodisme aparador:
superficial, de pindoleta i disseny, que ens bombardeja amb tot per no
fer-nos entendre res i combregar amb els insuportables monòlegs del
poder. Freturant dels elements que ens ajudin a entendre, analitzar i
reflexionar sobre el què passa i els seus perquès; mancat de les claus
que contribueixin a tenir criteris propis i a forjar-nos opinions
lliures.
Dos i ull viu, sota la llosa de la inquietant autocensura. Fabricada avui pels mateixos periodistes. La
censura en minúscula, pragmàtica, subtil, invisible, que rutlla sense
adonar-nos-en. Argumentari postmodern de silencis imposats, impostats:
“políticament incorrecte”, “això no toca”, “ja saps on estàs
treballant”, “qui paga mana”, “hi ha marro però millor no ficar-hi el
nas”. Acontentar l’amo, aferrissar-se a la cadira i –ulls clucs i ànima
cega- menysprear els més humils, via cultura dominant de la por. Això
diu Vinader. Avui. Aquí. Ara i encara.
I tres. D’alerta: el periodisme prostituït. En un
temps on fins la hipocresia i el cinisme ja és de pèssima qualitat, a
Vinader l’amoïna la cada cop més sovintejada presència de periodistes en
tèrbols sumaris judicials als Països Catalans. Relatius a xarxes
delictives, teranyines de narcotràfic o trames de corrupció policial.
“Periodistes acostumats a traficar amb la informació i treure benefici
personal de les seves relacions” afirma. I ens recorda que un dels
investigadors policials li va escatir: “després d’observar els seus
moviments queda clar que no seran, des d’un punt de vista jurídic
estricte, delinqüents: però són uns penques”. Periodisme patètic, el
titlla Vinader: aquell que viu de fer la ola a personatges de la pitjor
moralitat. I ens recorda que hi ha línies vermelles que no es poden
creuar ni en el pitjor dels casos ni en les més maldestres
circumstàncies. Abans es plega que travessar la línia de la
(in)dignitat.
Paraules directes a la neurona en els temps del capitalisme
senil, que recorden les mítiques proferides per Toni Negri a ‘El tren
de Finlàndia’: “Segueixen les ràfegues idiotes de les preguntes
dels periodistes. A propòsit convindria aprofundir en el caràcter
bestial de la ignorància i l’arrogància d’aquesta corporació, reprendre
el discurs, no simplement sobre la corporació —brutal i mesquina, però
tal vegada millor que altres—, sinó més aviat sobre els periodistes, en
singular, qui els paga, relacions de negocis, corrupció…». Avui, tot
acaba surant, alguns sumaris oberts als jutjats de Barcelona escateixen
la dimensió de la pandèmia.
Ahir, avui, demà, doncs: el present incert com a cruïlla del passat i el futur.
Mirar enrere, vés quines coses, i trobar el futur. A vegades cerquem
referències llunyanes que ens aixopluguin, altres miralls on veure’ns i
respostes distants on trobar-nos. I resulta que la sortida és a tocar.
Ben al costat i al llindar de la potència de la memòria. Perquè la
resposta és encara tancada a casa i no mès dallà de nosaltres mateixos.
Si les preguntes són les mateixes potser que les respostes també.
Alternativa memòria: nosaltres i els nostres i tot el 1939 a recer. I la
V de Vinader amb l’ HC de Huertas Claveria. I la MR de Montserrat Roig
amb la RB de Ramon Barnils. Que tornin totes i tots. I tornarà el
periodisme. Perquè quan memòria i futur coincideixen no hi ha derrota
possible.
És l’altra doctrina Vinader, contra aquella altra que el va
empresonar per recordar-nos, en una latent violència declarada, els
rigors de la llei del silenci, el pes de la mordassa i els odis del
poder. Rebobinem, doncs, la llargària i fondària d’on venim.
Per assumir el repte de la llibertat: molt més difícil i en pitjors
condicions ho van tenir tots ells sota el franquisme i van reeixir i
sobreviure. Més encara quan Vinader no vindica avui cap miracle.
Reivindica una mica, ni que sia, de periodisme. Esperançat en la
regeneració, prova de donar-nos claus i fils i agulles per si en
serveixen en la tasca d’enfilar altres horitzons, albirar nous camins i
seguir avançant. Vocació, mètode, armament cultural, coneixement profund
de les realitats socials i consciència crítica. Periodisme és, ens
xiula al moll de l’ós per passar-nos la fórmula, “convertir-se en
bastions de resistències davant la banalització imperant, davant la
corrent que tot ho converteix en espectacle”.
Amb V de Vinader: “feu del periodisme una trinxera d’ètica i
rigor, blindeu-vos davant tot desànim i disposeu-vos a fer-ho cada
vegada millor i anar cada cop més lluny”. També amb una mica de V de valentia, punt mig entre la covardia i la temeritat, segons la Grècia antiga.
Periodisme en temps convulsos. I per cloure, metàfora que
camina, Vinader parafrasejant Sarrionaindia: mentre no aprenem a
furetejar la foscor no sabrem escriure amb claredat. És la via
Vinader, estri en la caixa d’eines de qui vulgui. Gràcies, mestre;
gràcies, crack. Seguirem aprenent. Preguntant-te. Repreguntant-nos.
Contrapreguntant-los. Que és com s’arriba arreu i enlloc.
S'ha mort el periodista Xavier Vinader
Dijous
09.04.2015
13:18
S'ha mort el periodista Xavier Vinader
Referent del periodisme d'investigació, va ser un dels qui va indagar més a fons el terrorisme d'estat i l'extrema dreta
El 1979 va publicar a la revista Interviú dos articles sobre l'extrema dreta al País Basc. Poc després, ETA va matar dos dels individus esmentats a l'article i això va fer que el 1981 l'Audiència espanyola el condemnés a set anys de presó, acusat d'imprudència temerària. Vinader es va exiliar i va tornar a Catalunya el 1984. Després de tres mesos empresonat, va ser indultat. Va escriure a El Temps, La Vanguardia, El Mundo i Europa Press.
Va lliurar el seu valuós arxiu al Centre d'Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona i el 2007 la Generalitat li va atorgar la Creu de Sant Jordi.
El documentari 'Xavier Vinader, periodista. Contra la guerra bruta', de Xavier Montanyà i Àngel Leiro, emès per TV3 fa poques setmanes, n'oferia un retrat centrat sobretot en les investigacions que havia fet durant la transició a l'estat espanyol, que demostren la connexió entre l'estat i grups terroristes.
Informació relacionada:
Xavier Vinader: 'Em preocupa la mediocritat de les elits' (17-2-2015)
Xavier Vinader, un periodista contra la guerra bruta de l'estat (15-10-2014)
Xavier Vinader: 'L'extrema dreta arriba allà on la gent d'uniforme no pot arribar' (27-2-2012)
divendres, 3 d’abril del 2015
Jordi Labòria: «El socialisme català és cada cop més unionista»
QUE S'HO FACIN MIRAR...!!!
El polític i psicòleg Jordi Labòria, un dels eterns alcaldables del PSC de Terrassa i representant de la línia més catalanista, ha estripat el carnet del partit. Un dels fundadors de Reagrupament Socialista cap a l'any 1974 diu adéu a 41 anys de fidelitat a unes sigles. Se'n va a Moviment d’Esquerres (MES).
Fa uns mesos, el Pacte de Terrassa pel Dret a Decidir el va triar com a portaveu. Jordi Labòria sempre s'ha destacat per la seva capacitat de diàleg, tant a l'Ajuntament de Terrassa com a la Diputació de Barcelona, i ha estat durant dècades un dels grans pilars del socialisme a la ciutat egarenca.
- Es veia a venir i finalment ha fet el pas. Ha dit adéu al PSC. Ha estat una transició reflexionada?
- El pas l'he anat fent de manera progressiva, i després de veure els canvis que s'han produït a la política catalana. Des de la llibertat que et dóna no tenir responsabilitats públiques ni en l'àmbit local ni en altres superiors, pots posar distància i analitzar-ho tot millor.
- Vaja, que no ha estat d'un dia per l'altre.
- Respon a un desencís amb el partit, que ha crescut amb el temps, atès que no ha sabut encarar els nous reptes, ni els nacionals catalans ni els socials.
- El socialisme no ha respost als reptes socials?
- Formo part dels polítics de la transició. Vam fer coses bé i coses malament. El socialisme es va centrar massa en els objectius econòmics. Es va seguir aquella doctrina que resava que amb un augment de la riquesa aquesta es redistribuiria directament entre la ciutadania. Van anar quedant en segon terme els esforços diaris de treballar amb les persones. No és aquesta la socialdemocràcia que jo he defensat des de l'any 1977. Cap aquí és cap a on vull anar. El PSC, a parer meu, no ha retornat als seus orígens. Les darreres setmanes ha estat molt crític amb les formes de fer dels partits.
- Les primàries no són primàries, les designacions dels candidat les fan els aparells del partit, hi ha alcaldes que cedeixen els testimonis directament a d'altres persones...
- Terrassa en pot ser un exemple.
- La deriva espanyolista del PSC també l'ha ajudat a trencar el carnet del partit?
- El socialisme no s'ha adaptat als canvis nacionals que hi ha hagut a Catalunya els darrers anys. Ans al contrari, el PSC i el PSOE han fet una simbiosi que no permet albirar les diferències. El socialisme català és cada cop més unionista.
- Ara pot dir en veu alta "sóc independentista"?
- Sóc independentista català. És l'única solució. Amb Espanya no s'hi pot fer res. I sóc federalista... europeu.
- Fins ara no havia respost quan se li feia la pregunta...
- Quan vaig acceptar ser el portaveu de la Plataforma de Terrassa pel Dret a Decidir ja quedava clar el meu plantejament. Procedeixo d'una família molt independentista i en la clandestinitat vaig militar al Front Nacional de Catalunya. El PSC hauria de ser un pal de paller de la recuperació nacional de Catalunya. I és evident que ara mateix no fa aquesta tasca.
- La solució que ha trobat és passar-se a un altre partit.
- Sóc un animal polític. Això no ho puc pas evitar. M'agrada la política. I amb gent de la diàspora del PSC i exvotants socialistes hem buscat una via alternativa, que ha acabat sent Moviment d'Esquerres.
Jordi Labòria: «El socialisme català és cada cop més unionista»
Un dels històrics del socialisme terrassenc, ara a MES, creu que el PSC "no s'ha adaptat als canvis nacionals que hi ha hagut a Catalunya"."Amb Espanya no s'hi pot fer res", afirma
Joan Manel Oller | ND 02/04/2015 a les 20:30h
Jordi Labòria ha deixat el PSC després de dècades de militància Foto: J.M.O.
El polític i psicòleg Jordi Labòria, un dels eterns alcaldables del PSC de Terrassa i representant de la línia més catalanista, ha estripat el carnet del partit. Un dels fundadors de Reagrupament Socialista cap a l'any 1974 diu adéu a 41 anys de fidelitat a unes sigles. Se'n va a Moviment d’Esquerres (MES).
Fa uns mesos, el Pacte de Terrassa pel Dret a Decidir el va triar com a portaveu. Jordi Labòria sempre s'ha destacat per la seva capacitat de diàleg, tant a l'Ajuntament de Terrassa com a la Diputació de Barcelona, i ha estat durant dècades un dels grans pilars del socialisme a la ciutat egarenca.
- Es veia a venir i finalment ha fet el pas. Ha dit adéu al PSC. Ha estat una transició reflexionada?
- El pas l'he anat fent de manera progressiva, i després de veure els canvis que s'han produït a la política catalana. Des de la llibertat que et dóna no tenir responsabilitats públiques ni en l'àmbit local ni en altres superiors, pots posar distància i analitzar-ho tot millor.
- Vaja, que no ha estat d'un dia per l'altre.
- Respon a un desencís amb el partit, que ha crescut amb el temps, atès que no ha sabut encarar els nous reptes, ni els nacionals catalans ni els socials.
- El socialisme no ha respost als reptes socials?
- Formo part dels polítics de la transició. Vam fer coses bé i coses malament. El socialisme es va centrar massa en els objectius econòmics. Es va seguir aquella doctrina que resava que amb un augment de la riquesa aquesta es redistribuiria directament entre la ciutadania. Van anar quedant en segon terme els esforços diaris de treballar amb les persones. No és aquesta la socialdemocràcia que jo he defensat des de l'any 1977. Cap aquí és cap a on vull anar. El PSC, a parer meu, no ha retornat als seus orígens. Les darreres setmanes ha estat molt crític amb les formes de fer dels partits.
- Les primàries no són primàries, les designacions dels candidat les fan els aparells del partit, hi ha alcaldes que cedeixen els testimonis directament a d'altres persones...
- Terrassa en pot ser un exemple.
- La deriva espanyolista del PSC també l'ha ajudat a trencar el carnet del partit?
- El socialisme no s'ha adaptat als canvis nacionals que hi ha hagut a Catalunya els darrers anys. Ans al contrari, el PSC i el PSOE han fet una simbiosi que no permet albirar les diferències. El socialisme català és cada cop més unionista.
- Ara pot dir en veu alta "sóc independentista"?
- Sóc independentista català. És l'única solució. Amb Espanya no s'hi pot fer res. I sóc federalista... europeu.
- Fins ara no havia respost quan se li feia la pregunta...
- Quan vaig acceptar ser el portaveu de la Plataforma de Terrassa pel Dret a Decidir ja quedava clar el meu plantejament. Procedeixo d'una família molt independentista i en la clandestinitat vaig militar al Front Nacional de Catalunya. El PSC hauria de ser un pal de paller de la recuperació nacional de Catalunya. I és evident que ara mateix no fa aquesta tasca.
- La solució que ha trobat és passar-se a un altre partit.
- Sóc un animal polític. Això no ho puc pas evitar. M'agrada la política. I amb gent de la diàspora del PSC i exvotants socialistes hem buscat una via alternativa, que ha acabat sent Moviment d'Esquerres.
Notícies relacionades
L'error colossal de l’independentisme, per Pere Cardús
OPINIÓ
Aquesta idea d'anar a convèncer indecisos, a banda de ser paternalista, és un error colossal. D'entrada, caldria posar en dubte la categoria 'indecisos', que és com un calaix de sastre poc seriós. A continuació, cal posar-se a la pell d'aquell qui, després de totes les agressions i les discriminacions de l'estat espanyol contra els catalans, encara no s'atreveix a votar per la independència. N'esteu segurs que necessita més arguments? Voleu dir que no els sap tots, a hores d'ara? De segur que els convençuts som uns éssers superiors que anirem a explicar la paraula de Déu als descreguts? Recordem que, després d'haver fet tots els miracles inimaginables, el missatge definitiu de Jesús va ser el propi sacrifici i la resurrecció.
Què vull dir? Que el millor missatge és l'exemple. La independència demanarà alguns sacrificis a curt termini en canvi d'obtenir beneficis immensos a termini mitjà i llarg. I com poden demanar alguns polítics que la gent se sacrifiqui si ells demostren que no tenen intenció de fer-ho? Com hem de voler fer renúncies els ciutadans si veiem que els màxims dirigents no estan disposats a fer passar el país davant els partits? La independència no serà el resultat d'un procés evangelitzador i els independentistes no ens en sortirem fent de testimonis de Jehovà que truquen als pisos dels pobres infidels. La independència serà possible si els qui han d'assumir la màxima responsabilitat política en la construcció del nou estat són capaços de generar confiança i seguretat. Tothom està disposat a sacrificar el present si sap que el futur serà millor. Qui no vol sacrificar-se pels seus fills?
'Si vols construir un vaixell, no comencis tallant la fusta i distribuint la feina. Primer transmet als teus homes l'anhel de la mar lliure i oberta.' Antoine de Saint-Exupéry ho expressava d'aquesta manera tan bonica. I és important de fer notar que deia 'transmet' i no 'explica'. Cal transmetre confiança. I això no es fa amb retrets ni batusses constants entre els partits que s'han compromès a construir la llibertat. El missatge dels polítics ha de ser: 'Som diferents. Tenim idees diferents. Les nostres maneres de fer política són diferents. Venim de tradicions diferents. Però estem disposats a donar-nos la mà i treballar com un sol equip per aconseguir un objectiu que és bo per a tothom: la independència. Farem els sacrificis que calgui i ajornarem els nostres interessos particulars legítims. Quan siguem un estat, estarem en trinxeres diferents, però ara anem junts perquè això ens fa més forts. Guanyarem.'
El dia que CDC, ERC, CUP, Unió i tots els qui s'hi vulguin afegir enviïn aquest missatge conjunt, aquell dia començarà el veritable camí cap a la independència. Mentrestant, qui vulgui convertir pobres infidels, carregat de magnífics arguments, s'encastarà contra el mur de la desconfiança. O els nostres partits fan una passa endavant tots junts i envien aquest missatge al món, o no ens en sortirem. La fe cega no existeix, ni ens convé. Ens cal lideratge amb exemple. Ens cal generositat. Ens cal confiança i unitat. El 27-S convé que a l'hora de votar els grocs, els verds, els vermells o els blaus, tots els catalans sàpiguen que, en el fons, voten l'arc de Sant Martí de la independència.
Pere Cardús
02.04.2015
L'error colossal de l’independentisme
Vilaweb
L'acord del full de ruta, pendent de la incorporació segura de
la CUP i d'Unió, tanca una etapa del camí cap a la independència que ha
durat massa. L'endemà del 9-N (que poc que en sabem de rendibilitzar
les victòries...) es va obrir un període de brega política entre els
partidaris de la independència que ha sembrat dubtes sobre el sentit
d'estat dels nostres dirigents polítics. I, cosa que és pitjor, aquesta
baralla de galls --propiciada pels interessos partidistes d'alguns-- ha
impedit d'atreure els qui tenien pendent de decidir el sentit del seu
vot. De fet, els ha allunyats més que mai. El gruix d'indecisos que s'ha
definit aquests últims mesos s'ha decantat majoritàriament en favor
d'Espanya perquè s'ha estimat més un dolent conegut que no pas un boig
per descobrir. Per més que vulguem creure el contrari, allò que farà
decantar els qui encara no s'han pronunciat en favor de la independència
no seran els arguments i les llistes de greuges, sinó la confiança en
la capacitat d'aquest país de fer un pas de gegant sense que
s'esdevingui el caos.Aquesta idea d'anar a convèncer indecisos, a banda de ser paternalista, és un error colossal. D'entrada, caldria posar en dubte la categoria 'indecisos', que és com un calaix de sastre poc seriós. A continuació, cal posar-se a la pell d'aquell qui, després de totes les agressions i les discriminacions de l'estat espanyol contra els catalans, encara no s'atreveix a votar per la independència. N'esteu segurs que necessita més arguments? Voleu dir que no els sap tots, a hores d'ara? De segur que els convençuts som uns éssers superiors que anirem a explicar la paraula de Déu als descreguts? Recordem que, després d'haver fet tots els miracles inimaginables, el missatge definitiu de Jesús va ser el propi sacrifici i la resurrecció.
Què vull dir? Que el millor missatge és l'exemple. La independència demanarà alguns sacrificis a curt termini en canvi d'obtenir beneficis immensos a termini mitjà i llarg. I com poden demanar alguns polítics que la gent se sacrifiqui si ells demostren que no tenen intenció de fer-ho? Com hem de voler fer renúncies els ciutadans si veiem que els màxims dirigents no estan disposats a fer passar el país davant els partits? La independència no serà el resultat d'un procés evangelitzador i els independentistes no ens en sortirem fent de testimonis de Jehovà que truquen als pisos dels pobres infidels. La independència serà possible si els qui han d'assumir la màxima responsabilitat política en la construcció del nou estat són capaços de generar confiança i seguretat. Tothom està disposat a sacrificar el present si sap que el futur serà millor. Qui no vol sacrificar-se pels seus fills?
'Si vols construir un vaixell, no comencis tallant la fusta i distribuint la feina. Primer transmet als teus homes l'anhel de la mar lliure i oberta.' Antoine de Saint-Exupéry ho expressava d'aquesta manera tan bonica. I és important de fer notar que deia 'transmet' i no 'explica'. Cal transmetre confiança. I això no es fa amb retrets ni batusses constants entre els partits que s'han compromès a construir la llibertat. El missatge dels polítics ha de ser: 'Som diferents. Tenim idees diferents. Les nostres maneres de fer política són diferents. Venim de tradicions diferents. Però estem disposats a donar-nos la mà i treballar com un sol equip per aconseguir un objectiu que és bo per a tothom: la independència. Farem els sacrificis que calgui i ajornarem els nostres interessos particulars legítims. Quan siguem un estat, estarem en trinxeres diferents, però ara anem junts perquè això ens fa més forts. Guanyarem.'
El dia que CDC, ERC, CUP, Unió i tots els qui s'hi vulguin afegir enviïn aquest missatge conjunt, aquell dia començarà el veritable camí cap a la independència. Mentrestant, qui vulgui convertir pobres infidels, carregat de magnífics arguments, s'encastarà contra el mur de la desconfiança. O els nostres partits fan una passa endavant tots junts i envien aquest missatge al món, o no ens en sortirem. La fe cega no existeix, ni ens convé. Ens cal lideratge amb exemple. Ens cal generositat. Ens cal confiança i unitat. El 27-S convé que a l'hora de votar els grocs, els verds, els vermells o els blaus, tots els catalans sàpiguen que, en el fons, voten l'arc de Sant Martí de la independència.
dijous, 2 d’abril del 2015
La Catalogne pourrait faire sécession d’ici un an et demi
La Catalogne pourrait faire sécession d’ici un an et demi
Mardi 31 mars 2015 à 14h31En cas de victoire lors des élections régionales de septembre, les indépendantistes catalans annoncent la couleur : une sécession en 2017
Urne sur fond de drapeau catalan © vepar5 - Fotolia.comUrne sur fond de drapeau catalan © vepar5 - Fotolia.com
Ils ne désarment pas. Après avoir vu leur referendum interdit par
Madrid l’année dernière, les indépendantistes catalans repartent au combat.
Dans un texte signé par les partis de l’ERC (gauche), du CDC (droite) et les associations ANC et Omnium, les indépendantistes s'engagent à faire sécession en 2017 s’ils l'emportent lors d'élections régionales anticipées en septembre prochain.
Ce scrutin, écrivent ses signataires, "servira de mécanisme légal pour savoir quelle est la volonté du peuple catalan. C'est pourquoi, les programmes des candidats souverainistes doivent être clairs et souligner que voter pour eux implique de "se prononcer en faveur de l'indépendance".
Dans un texte signé par les partis de l’ERC (gauche), du CDC (droite) et les associations ANC et Omnium, les indépendantistes s'engagent à faire sécession en 2017 s’ils l'emportent lors d'élections régionales anticipées en septembre prochain.
Ce scrutin, écrivent ses signataires, "servira de mécanisme légal pour savoir quelle est la volonté du peuple catalan. C'est pourquoi, les programmes des candidats souverainistes doivent être clairs et souligner que voter pour eux implique de "se prononcer en faveur de l'indépendance".
El Diplocat difon la diada de Sant Jordi a l'estranger
01/04/2015
Tradició
El Diplocat difon la diada de Sant Jordi a l'estranger
Recull els actes a la web Booksandroses, amb les activitats que sobre aquesta tradició es fan arreu del món
El Consell de Diplomàcia de Catalunya (Diplocat) difon la diada de Sant Jordi a l'estranger. Ha posat en funcionament una web on explica aquesta tradició
i recull la informació sobre els diversos actes arreu del món que se
celebren sobre el patró de Catalunya. Hi haurà activitats a Nova York,
Washington, Zuric, Londres, Berlín, Colònia, Hamburg i Mont-Real.
Tot plegat, s'emmarca en una campanya que anomena 'Books and Roses' i ha creat el hashtag #BooksAndRoses a les xarxes socials. Demana que si algú coneix cap altre acte de Sant Jordi fora de Catalunya el doni a conèixer a través de la web que ha creat per mitjà del formulari de contacte que conté. (A Austràlia el casal català de Nova Gal·les de Sud ha anunciat a través del Twitter que posarà a Sydney una paradeta amb roses i llibres i organitzarà un dinar popular).
Tot plegat, s'emmarca en una campanya que anomena 'Books and Roses' i ha creat el hashtag #BooksAndRoses a les xarxes socials. Demana que si algú coneix cap altre acte de Sant Jordi fora de Catalunya el doni a conèixer a través de la web que ha creat per mitjà del formulari de contacte que conté. (A Austràlia el casal català de Nova Gal·les de Sud ha anunciat a través del Twitter que posarà a Sydney una paradeta amb roses i llibres i organitzarà un dinar popular).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)